Mons en contacte
La intersecció de cultures, llengües i religions durant l’edat mitjana: musulmans, jueus i cristians en la producció de coneixement científic.
Hem de tenir present que Europa va ser durant l’edat mitjana un escenari de contactes culturals profunds i diversos. En bona part d’aquest període, musulmans, jueus i cristians ─molts d’aquests últims, els d’Orient, amb grans diferències respecte als d’Occident─ van conviure estretament, van compartir coneixements i es van enriquir mútuament. Les croades i les guerres, així com els interessos econòmics i comercials, justifiquen molts d’aquests contactes. Tant si eren els uns com els altres els sotmesos o els dominadors, la veritat és que la convivència va ser fructífera durant molt de temps. També ho és que les onades d’intransigència i violència, particularment als regnes tardomedievals, amb els pogroms i el desenvolupament de la Inquisició, van esquerdar moltes d’aquestes opcions d’intercanvi intel·lectual.
Els estudis més recents sobre la ciència islàmica i la seua influència sobre l’occidental han fet palès que hi va haver un espai privilegiat per a aquesta trobada en l’alta edat mitjana (segles XI-XII), això és, les terres d’Orient Pròxim, escenari de les croades. Per exemple, Antioquia, centre cultural de primer ordre, que va ser capturada durant la primera croada i que tenia una societat rica i cosmopolita, majoritàriament cristiana, va generar la seua pròpia manera d’intercanvi intel·lectual, que va implicar tres llengües: el grec, l’àrab i el llatí. En aquell regne creuat, alguns personatges es van dedicar a la traducció. Les xarxes comercials establertes pels europeus —n’és un exemple molt clar el cas dels pisans—, van ser un dels elements clau en aquests processos de trasllat lingüístic. Molts individus viatjaven a Orient, on van entrar en contacte amb les obres de Galè, Aristòtil o Ptolemeu, i van aprofitar els seus coneixements del grec i de l’àrab per obtenir tots aquells continguts inèdits a Occident. El cas de la medicina és revelador.
La comparació entre els textos utilitzats fins al segle XII pels metges àrabs enfront dels llatins permet afirmar que hi havia una gran diferència en el domini de la teoria i de la pràctica mèdiques, abans del moviment de traduccions que tindrà lloc al llarg de la centúria següent. D’aquesta manera, els metges que van estar actius a les terres d’Orient al servei dels prínceps llatins, ja foren jueus, cristians o musulmans, tenien referències culturals i científiques diferents, clarament superiors en el cas dels últims. Fins a quin punt la confrontació de tots dos sabers va suposar una transferència de coneixement? Cal pensar que el descobriment de la medicina àrab, sovint més eficaç, amb una farmacopea més rica, i nodrida d’un gran fons de tractats científics, va suscitar una nova demanda social a la qual els traductors d’altres llocs van respondre.
Al mateix temps que les croades es produïen a Terra Santa, un moviment de traduccions cap al llatí tenia lloc al sud d’Itàlia, a Salern, durant el segle XI, i a Toledo al segle XII. Particularment en aquest segon lloc, un col·lectiu d’individus de molt diversa procedència i religió, com indiquen els seus noms, es van obstinar en una àrdua tasca traductora que permetrà l’accés a moltes fonts clàssiques, desconegudes fins que no es van prendre de l’islam.
L’expansió militar cristiana i les seues colonitzacions canviaran el panorama. Als regnes cristians de les riberes de la Mediterrània van confluir les tres religions, amb els seus interessos comuns i compartits al voltant de coneixements útils, posats en pràctica en la vida quotidiana. Cal assenyalar la profunda admiració que es van professar metges i savis de diverses disciplines (astròlegs, alquimistes…) d’una i l’altra religió, i la mútua confiança en la seua competència per damunt de tot; podem dir que van treballar braç a braç per resoldre qüestions d’interès general. Un religiós dins d’un monestir o un clergue secular podien llegir i estimular la traducció i comentar els autors àrabs; un pacient d’un hospital ‒no ho oblidem, institució fonamentada en la caritas cristiana i no nascuda per a la pràctica mèdica‒, podia ser atès per un empíric musulmà; un noble o un monarca podia buscar en prestigiosos metges jueus o musulmans la seua assistència, o concedir-los llicència per exercir la medicina o la part del coneixement en què destacaven, independentment que ells mateixos hagueren dictat prohibicions relatives a l’exercici de la medicina per aquestes minories.
El cas dels metges jueus resulta particularment significatiu. A nombrosos llocs de l’Occident europeu, i particularment als regnes hispànics, van ser altament apreciats pels cristians, i sovint nobles i reis van reclamar els seus serveis, encara que sempre la major part dels seus metges, físics i cirurgians foren cristians. També sabem de metges cristians que van atendre jueus. No tenim notícies, però, que aquests últims actuaren sobre musulmans. Amb tot, de res no van servir les prohibicions i les contínues interpel·lacions dels predicadors perquè els pacients cristians deixaren d’acudir als metges jueus. El que importava davant la malaltia, i el que va guiar la decisió dels malalts, va ser la persona, la seua perícia i el seu prestigi professional.
Als països de la Mediterrània occidental, especialment a la Provença, el Llenguadoc i la Corona d’Aragó, el sistema d’ensenyament escolàstic llatí s’havia desenvolupat de tal manera que es va convertir en un model a imitar i un recurs que havia de ser explotat. Almenys així ho va veure una minoria racionalista (filòsofs naturals o físics racionalistes) de practicants de la medicina jueus. Un dels productes més valorats per metges cristians i jueus van ser els regimina sanitatis, guies per mantenir la salut en estat òptim, dirigides a les elits. En són prova les diverses traduccions a l’hebreu realitzades durant la segona meitat del segle XIV. Aquests textos van experimentar una progressiva difusió entre públics més amplis que hi van veure la possibilitat de governar les seues vides d’acord amb uns principis galenistes. Així doncs, la minoria jueva va saber apreciar explícitament, sense renunciar a la seua condició hebrea, els assoliments intel·lectuals de la medicina escolàstica elaborada pels cristians entre els segles XIII al XV, per considerar-los el suport «científic» d’una pràctica mèdica eficaç; un suport que va quedar desposseït de tot contingut doctrinari-religiós i va saber quedar reduït a continguts neutres ideològicament. Però, també sabem que, igualment, els reis musulmans de Granada al segle XIV apreciaven els metges cristians, i de vegades els van fer cridar perquè atengueren les seues malalties.
En el cas del galenisme mèdic medieval, la llengua àrab va esdevenir un vehicle de comunicació científica adequat i rigorós que va sobreviure al sud d’Europa fins al Renaixement. Aquells que coneixien aquesta llengua podien accedir a textos mèdics, i de qualsevol branca del coneixement que anomenaríem científic, de gran valor pràctic. Durant els segles XII i XIII, als regnes de Castella i d’Aragó van circular manuscrits en àrab. Els usuaris d’aquests textos van ser membres de les tres comunitats religioses que van coexistir als regnes cristians de la península Ibèrica durant aquests segles. Les tres cultures havien pogut harmonitzar la seua fe amb la filosofia natural aristotèlica, no sense ardus debats i tensions (Albert el Gran i Tomàs d’Aquino ho van aconseguir al segle XIII; Maimònides per al judaisme al segle XII; mentre que la cultura islàmica feia ja segles que ho havia aconseguit).
Ara bé, a mesura que avançava el segle XIV, la pressió sobre la comunitat jueva i musulmana es va anar agreujant, producte de la instigació de les autoritats religioses i les limitacions imposades per les civils. A la darreria del segle, l’assalt a les jueries amb crims i destrucció de béns va ferir de mort aquesta tradició. Alguns metges i savis es van convertir al cristianisme. La seua fama va continuar. Alguns acabaran sent condemnats per la Inquisició i cremats a la foguera per criptojueus. Uns altres van viure sempre sota la sospita. La comunitat musulmana de la península Ibèrica, que encara va lluitar per mantenir els antics coneixements de la seua ciència, va acabar per convertir-se forçosament. Els moriscos no van poder mantenir ja aquells coneixements dels seus avantpassats, i a poc a poc les seues pràctiques es van degenerar cap al món de les creences, el curanderisme i altres arts que van ser sempre vistes amb suspicàcies per les autoritats.
Carmel Ferragud
Universitat de València
Per a saber més
Pots ampliar la informació amb la bibliografia i recursos disponibles en aquest enllaç.